dimarts, 30 de juny del 2009

PARADISO

Gabriella Battistini (Costumes) , Romeo Castellucci (Scénographe) , Scott Gibbons (Musique) , Giacomo Strada (Collaboration artistique) Romeo Castellucci (Lumières et Costumes), Istvan Zimmermann et Giovanna Amoroso (Sculptures en scène)


Avec : Dario Boldrini, Diego Donna, Michelangelo Miccolis, Irene Turri

La Divina Commedia
Si La Divine Comédie est un texte qui accompagne Romeo Castellucci depuis son adolescence, il n’en propose pas une “adaptation” littérale. Son travail est inspiré par ce texte, comme il l’écrit dans ses notes de travail : “Lire, relire, dilater, marteler et étudier à fond La Divine Comédie pour pouvoir l’oublier. L’absorber à travers l’épiderme. La laisser sécher sur moi comme une chemise mouillée”. Mais il vise surtout à “devenir” Dante : “Dans ce sens, être Dante. Adopter son comportement comme au début d’un voyage vers l’inconnu.” La Divine Comédie est un poème sacré du poète florentin Dante Alighieri (1265-1321), comprenant trois parties, Inferno (L’Enfer), Purgatorio (Le Purgatoire) et Paradiso (Le Paradis), composées chacune de trente-trois chants, auxquels il faut ajouter un chant d’introduction. L’ensemble représente une somme de cent chants et de près de 15000 vers, écrite entre 1307 et 1319, quand, au soir de sa vie, Dante achève son oeuvre, à la fois soulagé et mélancolique. La composition de La Divine Comédie est contemporaine à l’installation de la papauté à Avignon et donc à la construction du premier Palais des papes. Pour la culture occidentale, La Divine Comédie est davantage qu’un monument littéraire, c’est une référence. Même pour ceux qui ne l’ont jamais lu, ce texte fait sens et s’apparente à un pays mythique, dont on visite les enfers en redoutant ses peines, dont on parcourt le paradis en espérant ses joies. Nombre d’écrivains et d’artistes ont été fascinés par ce texte, ses images, ses visions, ses hallucinations, l’étendue de ses registres (amoureux, mystique, savant, allégorique, politique, poétique…), et beaucoup ont voulu le traduire pour mieux assimiler ses trésors (Dumas, Stendhal, Baudelaire, Nerval, Lautréamont, pour ne citer qu’eux). Romeo Castellucci, quant à lui, cherche à “précipiter La Divine Comédie sur la terre d’une scène de théâtre”. Il offre au spectateur, en trois étapes et trois lieux du Festival, une traversée, l’expérience d’une Divine Comédie.

Sur la terre de l’Église des Célestins, entre ses vieux murs, Romeo Castellucci a installé son paradis. Le spectateur qui parcourt librement cet espace entre dans sa propre intimité, processus façonné par une contemplation muette, par une lumière qui d’aveuglante se fait obscure, par de multiples reflets, des sons omniprésents. C’est un monde paradoxal, sans incarnation : dans Inferno, l’homme était exclu des élus, ici il est exclu du monde, condamné à errer dans un univers sans corps, sans visage, sans matière, un lieu de pure lumière et de sonorités sans limites, tout entier dévoué à la seule gloire du Dieu créateur. “Pour moi, c’est le chant le plus épouvantable, précise d’ailleurs Castellucci à propos du Paradis de Dante, une forme d’exclusion renversée, et non pas un accueil en forme de bienvenue!” Tout est centré sur le chant de gloire divin, si bien que les corps des spectateurs semblent se dissoudre dans la lumière, les sons, les reflets, comme s’ils perdaient leur substance dans une clarté si intense qu’elle absorbe tout, qu’il était désormais impossible à chacun de distinguer les perspectives du lieu, les proportions des choses, la consistance des objets. Toute psychologie et toute subjectivité semblent remises en cause. C’est là, dans ce parcours dans l’église des Célestins, qu’est proposée une interrogation à chaque spectateur : quelle est sa place, politique, sociale, face aux dysfonctionnements de l’existence ?

Antoine de Baecque

PURGATORIO

de Romeo Castellucci, trilogia inspirada lliurement en la Divina Comèdia de Dante Alighieri.

Direcció, escenografia, il·luminació i vestuari: Romeo Castellucci

Música original: Scott Gibbons

Coreografia: Cindy Van Acker i Romeo Castellucci

Col·laboració en l'escenografia: Giacomo Strada

Escultures, mecanismes i pròtesis: Istvan Zimmermann i Giovanna Amoroso

Imatges del cel: Zarpruder filmakersgroup

Intèrprets: La Prima Stella, Irena Radmanovic, La Seconda Stella, Pier Paolo Zimmermann, La Terza Stella, Sergio Scarlatella, La Terza Stella II, Juri Roverato, La Seconda Stella II, Davide Savorani



Si a la Divina Comèdia el viatge pel més enllà el fem acompanyats del poeta romà Virgili, al Grec'09 és el mateix director italià Romeo Castellucci qui ens guia per aquest món desconegut per als vius, amb tal lucidesa que sembla que ell mateix l'hagi visitat abans. Castellucci, però, no confirma res. Tan sols reconeix haver deixat assecar el llibre de Dante Alighieri sobre seu, «com si es tractes d'una camisa mullada».
La proposta escènica d'aquesta trilogia de la Divina Comèdia és moderna, plàstica, amb intenció clara d'afectar els sentits del públic, ja que, com afirma el director italià, «tot allò que pugui arribar al cor de l'espectador forma part de l'escriptura dramàtica». Així, amb aquesta nova versió, la mort perpètua de l'Infern guanya en complexitat, la condemna del Purgatori ens recorda les rutines de la vida real i el territori del Paradís esdevé un espai de trobada amb un mateix, una instal•lació de trànsit, una finestra dirigida a l'inabastable.
Una trilogia en tres espais i dies diferents per marcar a foc lent la pell d'aquest Grec'09. Tot un viatge d'allò més singular, format per una col·lecció d'imatges paradisíaques i monstruoses, oníriques i més reals del que podem imaginar, que ens demostren el talent electritzant de Castellucci, un director total considerat, ja per tots dins el teatre europeu, com una de les seves grans estrelles.

INFERNO




Inferno

de Romeo Castellucci, trilogia inspirada lliurement en la Divina Comèdia de Dante Alighieri

Si a la Divina Comèdia el viatge pel més enllà el fem acompanyats del poeta romà Virgili, al Grec'09 és el mateix director italià Romeo Castellucci qui ens guia per aquest món desconegut per als vius, amb tal lucidesa que sembla que ell mateix l'hagi visitat abans. Castellucci, però, no confirma res. Tan sols reconeix haver deixat assecar el llibre de Dante Alighieri sobre seu, «com si es tractes d'una camisa mullada».
La proposta escènica d'aquesta trilogia de la Divina Comèdia és moderna, plàstica, amb intenció clara d'afectar els sentits del públic, ja que, com afirma el director italià, «tot allò que pugui arribar al cor de l'espectador forma part de l'escriptura dramàtica». Així, amb aquesta nova versió, la mort perpètua de l'Infern guanya en complexitat, la condemna del Purgatori ens recorda les rutines de la vida real i el territori del Paradís esdevé un espai de trobada amb un mateix, una instal•lació de trànsit, una finestra dirigida a l'inabastable.
Una trilogia en tres espais i dies diferents per marcar a foc lent la pell d'aquest Grec'09. Tot un viatge d'allò més singular, format per una col·lecció d'imatges paradisíaques i monstruoses, oníriques i més reals del que podem imaginar, que ens demostren el talent electritzant de Castellucci, un director total considerat, ja per tots dins el teatre europeu, com una de les seves grans estrelles.

Direcció, escenografia, il·luminació i vestuari: Romeo Castellucci
Música original: Scott Gibbons
Coreografia: Cindy Van Acker i Romeo Castellucci
Col·laboració en l'escenografia: Giacomo Strada
Escultures, mecanismes i pròtesis: Istvan Zimmermann i Giovanna Amoroso
La gent: Alessandro Cafiso, Maria Luisa Cantarelli, Elia Corbara, Silvia Costa, Sara Dal Corso, Manola Maiani, Luca Nava, Gianni Plazzi, Stefano Questorio i Silvano Voltolina i tots els figurants que de ciutat en ciutat s'afegeixen a «la gent».
Ajudant de coreografia: Tamara Bacci